Un Dervix (Dervish en anglès) és un membre de la germandat religiosa (tariq o tariqa) i ascètica sufi. El terme ve del persa Darvish ((درویش), i fa referència a una persona que viu una pobresa mendicant i ascètica, indiferent a les possessions materials, reconeguda per la seva sabiesa.

El sufisme és un moviment místic i esotèric dins de l'Islam que cerca arribar al coneixement a través d'experiències personals en contacte directe amb Déu. Aquest camí gnòstic es realitza a través de diversos mètodes (turuq) que persegueixen la purificació de l'ànima humana, la consecució del Coneixement diví (ma'arifa) i la realització de la Realitat Divina (haqiqa), a través dels ensenyaments espirituals que proporciona la Revelació (l'Alcorà i la sunna, principalment), de forma secundària a les paraules i experiències dels altres profetes i sants, i la pràctica d'un camí espiritual a través de la guia d'un mestre autoritzat. Això comporta l'existència d'una cadena iniciática, la silsila.

Alguns d'ells viuen en fraternitats en condicions monàstiques. Les seves oracions es manifiesten sovint en cants, interpretació d'instruments musicals i tambors, balls i poesies. Un dels grups més coneguts i difosos de Dervixos són els anomenats Mevlevi o Dervixos Giradors de Turquia.

La comfraria mística sunnita dels sufis Mawlawiyya (Mevlevis en turc o dervixos giradors a occident) va ser fundada pel gran poeta persa Jalâl al-Dîn al Rûmi (1207-1273), també conegut com Mevlâna, precursor de la filosofia Gnòstica, instal·lat a Konya (Anatòlia).

Els Dervixos van tenir una profunda influència a la vida política, social i econòmica durant l'Imperi Otomà, doncs diversos dels seus sultans van ser sufis de l'Ordre de Mevlevi. Això explicaria la relativa tolerància dels otomans cap a les religions dels seus súbdits, tolerància que contrastava fortament amb els intensos esforços proselitistes de les hegemonies musulmanes precedents i també amb els dels estats cristians d'aquella època.

Els mewlewi (la tariqa de Rûmi) es va organitzar a l'Àsia Menor després del segle XIII. També cal tenir en compte que al segle XVI es va extendre el sufisme a través de l'Imperi Otomà que ocupava llavors tot el territori d'Orient Mitjà, des de Budapest a Bàsora. Es van crear en aquella època més d'un centenar de zawiyes de dervixos localizades a tot l'Orient Mitjà, als Balcans i en Països Àrabs. Al segle XIX va començar la seva decadència. Amb la caiguda de l'Imperi, el 1925 es van acabar les zawiyes de dervixos, encara que van seguir existint sense organització. Tot va ser clausurat i actualment no queda cap zawiya de dervixos giradors, però va persistir a les famílies, la gent que vetlla per la tradició, les persones que continuen interesant-se per les obres de Rûmi, per la dansa i la música. És una cadena que continua, no s'ha interromput.

Sota les idees inspiradores del gran poeta Rûmi, els dervixos van elaborar una dansa on l'adepte es lliura a uns girs circulars continus. Aquest movimient, el ritme mateix de la dansa, poseeix una inspiració sagrada; la impulsa l'anhel d'unir l'home amb Déu. Alguns estudiosos hi han volgut interpretar la representació dels cossos celestes del Sistema Solar en òrbita al voltant del sol.

Desenvolupament d'una Samaa (cerimònia religiosa) de l'Ordre de Mevlâna

El ritual comença per la recitació de l'Alcorà en ritme lliure i d'una forma diferent segons la setmana: l'elecció l'efectua en funció de les necessitats esotèriques determinades pel cap. El cor entona llavors la Faitha.

Els versos perses de Rûmi no són, generalment, recitats en lectura pública, doncs els assistents no estan en condicions d'entendre'ls; l'inici és didàctic, intentant mostrar l'esperança en la fe i l'art.

L'immode comença amb la narració de la unció de Déu. Un signe del cap de la comfraria marca el ritme del ritual: els dansàires s'aixequen i s'apropen a ell. En signe de deferència, s'inclinen cap a ell, que els concedeix el permís per girar.

Es treuen el mantó negre i apareixen amb el vestit blanc, signe de dol del món baix que abandonen per apropar-se a l'univers celeste.

Es situen al centre del cercle i comencen a girar lentament. El canvi de ritme correspon a una acceleració del gir, però d'una forma moderada. La dansa facilita la concentració i la meditació sobre Déu, centre de totes les coses.

El Dervix s'ha de controlar constantement, és el final d'un llarg aprenentatge de les passes i del control del seu equilibri. Els impulsius i els exaltats mai són autoritzats a participar a la dansa.

Estan previstos dos interludis instrumentals: serveixen per descansar el cor i els dansaires, que tornen a ubicar-se al seu lloc dins el cercle. Aquestes ruptures favoreixen la meditació i trenquen el crescendo de l'exaltació.

El ritual pot continuar molta estona amb el mateix ordenament. Acaba amb un senyal del cap. Els dervixo s'aturen immediatament i tornen al seu lloc del cercle, col·locant-se el seu mantó negre.

Es realitza una recitació de l'Alcorà seguida d'una invocació a Déu efectuada pel cap. Acabat això, els comfrares abandonen el lloc seguits o no de la concurrència. És el moment d'ajuntar-se a la mesquita per a l'oració de la tarda o de l'alba.