Imaginem que un individu de molt lluny es planteja visitar Catalunya. Posem per cas que disposa de dues setmanes. D’aquestes dues setmanes, el nostre individu passarà uns dies a la gran capital, Barcelona, i la resta, amb uns familiars autòctons, catalans de sotabosc, a casa seva. Aquests catalans viuen terra endins, posem, per exemple, a Camprodon. El nostre amic és doncs un estranger que tot el que sap dels catalans és que són estranys perquè diuen que són el que legalment no són, que parlen un idioma que no és el correcte, que són creguts perquè estan orgullosos de la seva terra i que són no només estalviadors, sinó que no deixen anar ni un euro per tal de disfrutar de la vida. Seria una bona manera de conèixer Catalunya i els catalans, no? Potser desapareixerien molts d’aquests prejudicis.

Doncs exactament amb aquesta situació em vaig trobar en la meva visita als Estats Units l’estiu del 2006. Vaig anar a petar a l’estat de Nova York, i, evidentment, vaig visitar la Gran Poma. Poc a dir i a aportar que no se sàpiga ja. Trepitjar Manhattan, pujar i baixar les seves grans avingudes, admirar els impressionants edificis, enfilar-se fins dalt de tot de l’Empire State Building (amb ascensor), veure allò que ja no hi és per culpa d’uns avions, fer un passeig en barca fins l’Estàtua de la Llibertat, gaudir d’una obra de Broadway, i cansar-se caminant pel Central Park. Una ciutat espectacular.

El xoc, però, va ser un altre. Una bona part de les dues setmanes als Estats Units la vaig passar a Greece, Rochester, Monroe County, NY. Què vol dir això? Doncs a l’estat de Nova York (nordest del país), al comtat de Monroe (nord de l’estat), ciutat de Rochester, i “vila” de Greece. I això vindria a ser el Camprodon dels Estats Units. Un lloc... no diré autèntic, perquè en el fons tots són autèntics, però que no és el que coneixem pels diaris i els telenotícies. Gràcies a això vaig tenir l’oportunitat de conèixer el dia a dia d’una família i un poble dels Estats Units; de passar una tarda de dissabte gaudint (per primera vegada a la meva vida) d’un partit de futbol americà a la TV amb els veïns, una cervesa i crispetes; d’esmorzar “ous Benedict” un diumenge i no poder ingerir res més fins l’hora de sopar; de visitar una bodega on un senyor anomenat Bill, vermell com un tomàquet, gros com tot el que hi ha als Estats Units, i d’edat més propera als 80 que als 70, ens feia una demostració de vins que deixava clar que hi ha certa gent amb una capacitat d’assimilar l’acohol digna de llibre Guinness i una facilitat pel monòleg humorístic que ni en Buenafuente seria capaç de superar; de veure desenes d’autobusos escolars (sí, aquells grocs tan vistos a la TV) a primera hora del matí; de veure que hi ha supermercats d’extensió inimaginable i amb una varietat de TOT que demostra que Estats Units és la terra de les opcions i la varietat; de fer un picnic a la vora d’un llac, menjant blat de moro i disfrutant d’una barbacoa (una BBQ); i d’escapar-nos en cotxe a visitar Canadà (Toronto), perquè queda a menys d’una hora d’on érem, a l’altre costat del llac Ontario, enorme, que serveix de platja als habitants de Greece, i de remullar-se a les cascades del Niàgara (en plural perquè n’hi ha dues, una a la part canadenca i una altra a l’americana).

En resum, va ser una estada molt gratificant, una oportunitat de conèixer uns americans que no es passen el dia llençant bombes a Irak, ni tirotejant els universitaris, ni salvant el món dels extraterrestres. Són una gent normal, molt amable, hospitalitària, agraïda i, sobretot, molt interessada en conèixer el lloc d’on véns. Sorprèn que contínuament s’interessin per saber si estàs còmode, si t’agrada el seu país, si t’hi sents a gust. I s’esmeren en fer-lo agradable. Tant, que aquest estiu que ve hi tornaré. Visitarem Boston, Massachussetts, i tornaré a Greece, Rochester, Monroe County, NY. I sembla ser que podrem passar uns dies a “les muntanyes” (així en diuen ells), on quan cuinen han de tancar les finestres perquè si no els visiten uns óssos molt bonics però amb urpes mortals. Us tindré informats!