D’Escòcia sorprenen moltes coses. Una de les primeres, després de llogar un cotxe i acostumar-te a conduir per l’esquerra, és la tranquil·litat i paciència amb la que es mouen per la carretera. I és sorprenent perquè costa d’assimilar la diferència de comportament que marca les 6 de la tarda. Fins a les 6, tot és ordre. A partir de les 6, beure. Qualsevol pub està ple fins a la bandera, i a diferència de casa nostra, està ple no només de jovenets sinó que de gent de totes les edats, sexe, raça i condició social.

Tampoc m’agradaria estigmatitzar tots els escocesos amb l’etil·lisme, però les situacions que et pots trobar a qualsevol carrer de qualsevol ciutat semblen tretes del Flying Circus dels Monty Python. Caminant pels volts de les 10 de la nit a Inverness, capital dels Highlands, ens vam trobar dos nois abraçats, no per estima, sinó per manca d’equilibri. Poc després un altre que debia tenir una molla a l’estòmac, perquè de la mateixa manera que li entrava un tall de pizza, li sortia. El pitjor és que automàticament tornava a intentar la maniobra. Sí, amb el mateix tall de pizza. I no només una vegada. A continuació vam entrar a un pub, pensant que potser així ens evadíem de tantes emocions fortes en tan poc temps. Error. Un cop dins, i després de xalar amb el karaoke etílic i improvitzat d’un pare i el seu respectiu fill, dos homes d’edat canosa es van dedicar estima amb uns cops de puny dels que no n’hauria sortit ben parat ni l’amic Chuck Norris. I tot, sota l’atenta mirada de dos avis, amics segurament des de la comunió, que durant 3 pintes (1.7 litres) no van moure ni un múscul, excepte per anar al lavabo a fer lloc per una altra pinta, i que disfrutaven de l’espectacle sense mirar-se ni dir-se una paraula, i amb un somriure a la boca permanent. Un somriure que anava íntimament lligat a la vermellor de les seves galtes, i que segurament havien dut als seus llavis amb la primera pinta de les seves vides, als voltants de 1950, i que encara no havien pogut esborrar. Perquè us els imagineu, eren com “el gordo” i “el flaco”, o com en Popeye i en Brutus, o com en Bud Spencer i en Terence Hill. I els dos nois abraçats per culpa de la manca d’equilibri del principi de la nit seguien abraçats, en el mateix lloc i sense haver mogut ni un dit.

I el que no és nit, a Escòcia, és una altra història. Verd per tots costats, castells impressionants que vessen història, ovelles que es miren els turistes amb una suficiència insultant, aigua, molta aigua, i com no, destil·leries de whisky que són la delícia de qualsevol amant d’aquest líquid. Si aquest és el vostre cas, cal fer una visita a l’Speyside, arribar-se fins a Knockando, veure d’on surt el Cardhú, fer una estirada més i aturar-se a Dufftown, l’autoanomenada capital mundial del whisky, i deixar-se aconsellar en una de les moltes whiskeries. I si no us agrada el whisky, doncs segur que al costat de cada whiskeria trobareu una botiga on comprar-vos un kilt.

Per Escòcia és molt recomanable fer nit als Bed & Breakfast. Són econòmics i acollidors. Però això sí, si podeu, feu un esforç i passeu almenys una nit en un castell. En el nostre cas, vam fer cap a Inverlochy, i vam dormir en un hotel on els quadres movien els ulls. De veritat. Bé, potser no, però segurament ho feien quan no miràvem. La història que respiren aquests castells i l’elegància amb la que estan portats val una visita nocturna.

En fi, que Escòcia val molt la pena per tot: per la gent, si els aconsegueixes entendre; pel whisky, si t’agrada; pels castells, si et tira la història; pel verd, si no suportes l’aridesa i el sol asfixiant; per Edinburgh, si t’agraden les ciutats que semblen tretes de contes de fades; per Glasgow, si t’agraden les ciutats que semblen fetes a batzegades; per Inverness, si vols conèixer els escocesos més durs i autèntics; per l’illa d’Skye, si vols conèixer un dels últims reductes del gaèlic; pels Highlands, si t’agrada la naturalesa més abrupta; o pel llac Ness, si el de Banyoles et queda petit. Sense desmerèixer el nostre, Escòcia és un país fantàstic en el que ens hi hauríem d’emmirallar en més d’una situació.